Partit Família i Vida de Catalunya

Les nostres raons

La llibertat d’educació és un dret fonamental que el Partit Família i Vida vol reclamar com a pilar de la defensa de la família; i així està reconegut tant a la Declaració Universal dels drets humans (article 26.3: els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que caldrà pels seus fills), com a la Declaració dels drets de l’infant (ONU-20-11-59): principi 7: L’interès superior de l’infant ha d’ésser el principi rector dels qui tenen la responsabilitat de la seva educació i orientació: aquesta responsabilitat pertany, en primer terme, als seus pares.

La nostra Constitució, en el seu article 27, recull de forma indubtable el dret dels pares a l’educació religiosa i moral dels seus fills; i els poders públics hauran d’oferir aquesta formació religiosa i moral:

1.  Tots tenen el dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenya-ment.

2. L’educació tindrà per objectiu el ple desenvolupament de la personalitat humana respectant els principis democràtics de convivència i els drets i llibertats fonamentals.

3.  Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions.

4.  L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït.

La Constitució reconeix que existeixen diferents principis morals i que els pares són els únics amb dret a decidir quins inculcar als seus fills. Aquesta decisió no pot quedar en mans del Ministre o Conseller d’educació, perquè no hi ha intolerància més gran que educar els fills d’altri segons els popis principis, sense consentiment dels pares.

La primera educadora és la família, l’única que pot educar en valors i aconseguir el ple desenvolupament de la personalitat humana: l’elecció del model educatiu d’acord amb les seves pròpies conviccions pertany exclusivament als pares, mentre mantinguin la pàtria potestat dels seus fills.

L’escola única és una imposició totalitària que ha quedat relegada a aquells Estats en els que el partit i el sindicat també són únics i la llibertat d’associació està restringida. Als països democràtics existeix la llibertat d’ensenyament, però amb certa tendència a l’establiment d’una escola neutra, on s’imparteix exclusivament informació sense cap càrrega de valors: això és un impossible que no s’aconsegueix únicament amb la supressió de les classes de religió o ètica.

Durant la pràctica de totes les matèries educatives es transmet, juntament amb els coneixements, una concepció del sentit de la vida. Negar aquesta realitat seria educar els valors dels nostres fills en funció dels que transmet –conscient o inconscientment– cada educador; i anul·laria el dret dels pares a inculcar als fills els principis que considerin millors.

Per això, els centres educatius públics hauran de tenir la suficient diversitat de models educatius, amb l’objectiu de respectar el dret dels pares. Si no fos així, s’haurien d’oferir les ajudes pertinents per tal que tot pare que ho desitgi pugui educar els seus fills en un centre educatiu privat que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions.

Qualsevol privilegi econòmic, jurídic o ideològic dels centres públics no ha d’ésser de tal magnitud que converteixi l’ensenyament en un monopoli d’Estat, havent de quedar salvaguardada, en tot cas, la lliure concurrència. No pot exercir-se la llibertat d’ensenyament si no existeix la possibilitat de pagar-la. A més, aquesta falta d’exercici de la llibertat suposa una discriminació econòmica que l’estat ha d’evitar: només es trobarien en situació d’escollir aquelles famílies amb suficients recursos econòmics.

Actualment a Espanya l’ensenyament privat no és quelcom superflu perquè els pares tinguin una oportunitat d’elecció més gran, sinó que és una obligació constitucional que cobreix els buits de l’ensenyament públic: la llibertat d’elecció d’ideari. Però una forma de limitar l’exercici d’aquest dret és multiplicar les condicions que requereixen els centres privats per tal d’obtenir ajuda pública: al contrari, s’haurà de facilitar la creació de centres subvencionats per a garantir als pares la suficient diversitat de models educatius.

Als centres públics, les associacions de pares podran exigir la formació moral i religiosa d’acord amb les seves conviccions, quan no sigui conforme a la que s’imparteix. La llibertat de docència dels educadors té el límit de la llibertat dels pares perquè els seus fills siguin educats segons unes conviccions concretes. La seva llibertat de càtedra es materialitzarà en la lliure elecció del centre en el qual desitgin impartir els seus ensenyaments; però, una vegada escollit aquest, s’han de conformar amb l’ideari que el centre ha ofert als pares.

Els mitjans econòmics que l’estat –finançat per tots– destini a l’ensenyament, han d’ésser posats a disposició dels diferents models educatius distribuint-los proporcionalment segons el nombre d’alumnes de cadascú d’ells. És funció de l’estat finançar l’ensenyament que els pares escullin pels seus fills, sense limitar-se a finançar un sistema o model concret, encara que aquest sigui neutre. En cap cas la manca de mitjans econòmics pot ésser excusa d’un Govern per limitar el dret constitucional dels pares a escollir l’ideari dels seus fills.

Protecció del la infància

Com a dret annex a l’educació dels fills i a la intimitat familiar, s’ha de propiciar un ambient social en el qual la infància i el jovent estiguin degudament protegits de l’agressió que sofreixen els seus valors. De nou, és la nostra Constitució la que recull aquesta especial protecció, encara que no s’hagi reflectit en la nostra legislació i, molt menys, als mitjans de comunicació:

Article 20.4: Aquestes llibertats (expressió, producció, càtedra e informació) tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts en aquest Títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupen i, especialment, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció del jovent i la infància.

Article 39.4: Els infants gaudiran de la protecció prevista als acords internacionals que miren pels seus drets. (La Declaració dels Drets del nen, en el seu principi 2, diu: L’infant gaudirà d’una protecció especial per tal que pugui desenvolupar-se física, mental, moral, espiritual i socialment de forma saludable i normal.)

Per tant, exigim que es protegeixi degudament el menor d’edat de la constant agressió de la pornografia, les drogues o l’alcohol, i que es respecti el criteri moral amb què els pares volen educar-lo. En concret, la legislació evitarà de forma efectiva que la pornografia es trobi a l’abast dels infants o s’emeti en horaris en els que aquests tenen accés a la televisió. Dins el cinema o en els vídeos es prohibirà la inclusió de tràilers que anunciïn altres pel·lícules o vídeos no recomanats per a l’edat a la que està recomanada la pel·lícula principal.

En quant a l’educació sexual, s’haurà de comptar amb l’aprovació dels pares pel repartiment d’anticonceptius o material de contingut sexual. No poden repetir-se successos com el de la Comunitat de Madrid, on es va distribuir als col·legis públics una guia amb expressa apologia de l’homosexualitat sense el consentiment dels pares, encara que fos avalada pel Defensor del Menor.

És molt hipòcrita la postura social actual que impedeix a un menor comprar tabac o alcohol, en defensa de la salut, però que si li permet avortar, rebre un preservatiu o consentir relacions sexuals amb adults; i tot això sense consentiment dels pares, atemptant a més contra la pàtria potestat.