Partit Família i Vida de Catalunya

Les nostres raons

El Partit Família i Vida procura la protecció de la vida humana des del mateix moment de la concepció fins a la seva fi per causes naturals, oposant-se a qualsevol interrupció intencionada de la vida durant aquest termini, especialment l’avortament, l’eutanàsia i la pena de mort.

Dret fonamental

Defensem la vida humana perquè considerem que el dret a la vida és fonamental i el primer dels drets humans: sense aquest, la resta no tenen sentit. Realment, més que un dret, la vida és la condició de sustentació de tota la resta de drets. La pròpia Declaració Universal dels Drets Humans l’inclou en el seu article 3r: “Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona”.

Qualsevol dret d’una persona està limitat pels drets de la resta de persones, i els drets fonamentals tenen prioritat sobre els drets accessoris. Si el dret a la vida és el primer i fonamental, podrà limitar l’exercici de qualsevol altre dret individual o col·lectiu. Per tant, el dret a la vida del nasciturus és prioritari sobre el dret de la dona a disposar del seu cos –en el supòsit de que realment es tractés del seu cos, el que no és cert–, convertint en il•legítim, en qualsevol cas, l’avortament provocat. No és que es privi d’un dret al fill en benefici del dret de la mare, és que se li priva de l’existència, que no pot estar supeditada a cap circumstància aliena, a l’ésser la seva privació un perjudici irreparable.

Igualment, el dret a la Vida dels criminals també és anterior al dret de la societat a protegir-se, si no es demostra que la pena de mort és l’únic i proporcionat medi de defensa al seu abast, i que l’existència del criminal posa en perill l’existència aliena. La societat podrà imposar qualsevol pena que estimi oportuna als delinqüents i criminals, però amb el límit de respectar la vida d’aquests, ja que una societat moderna i l’estat de dret disposen de mitjans de protecció i dissuasius suficientment eficaços que converteixen en il·legítim el recurs de la pena de mort.

Evidentment, qualsevol situació menys greu que l’autodefensa de la societat tampoc podrà legitimar el recurs a l’eliminació d’un altre ésser humà: la conveniència social o econòmica no pot legitimar en cap cas l’eliminació dels nascuts amb deficiències o dels avis improductius i costosos.

Cap dret personal pot legitimar la destrucció de la vida humana que existeix en els òvuls fecundats, encara que això fos conseqüència necessària per a obtenir una reproducció assistida.

Defensem tot allò exposat anteriorment pel nostre convenciment de que els drets fonamentals no són atorgats arbitràriament per la Llei, sinó que es deriven de la dignitat i la llibertat de la persona humana individualment considerada; per tant, no podran ésser violats en defensa d’un suposat bé comú de la col·lectivitat: aquesta està formada per individus, per tant seria absurd defensar el col·lectiu atacant els individus.

La vida humana

La vida que defensa el Partit Família i Vida és el procés únic que comença amb la fecundació de l’òvul per l’espermatozoide i acaba amb la mort natural. Exigim que aquest procés sigui protegit degudament per la legislació, no podent ésser acabada voluntàriament, en cap cas, sense incórrer en la pena corresponent al delicte comès.

Recolzem aquesta defensa en el fet que, des d’un punt de vista científic, existeix vida des del mateix moment de la fecundació de l’òvul per l’espermatozoide: la primera cèl·lula de l’embrió humà –el zigot, òvul fecundat– és ja una vida humana única i irrepetible. De la fusió de dues cèl·lules haploides, cèl·lules gàmetes, –òvul i espermatozoide– neix una cèl·lula amb dotació cromosòmica diploide: la dotació genètica del zigot està repartida en 23 parells de cromosomes, que contenen tota la informació per tal que en dividir-se vagi generant els teixits, els òrgans i la resta d’estructures del cos humà. El zigot, per tant, és unitat de vida humana, però una unitat especial i diferent de la resta de cèl·lules vives del cos humà: el zigot, en dividir-se, genera un organisme humà complert, la resta de cèl·lules vives només generen cèl·lules iguals. El zigot és el primer estadi de vida d’un ésser humà que conté tot el seu genoma en condicions de reproduir sense solució de continuïtat tot l’organisme, desenvolupant-se ininterrompudament abans i després del naixement. Des de la fecundació no existeix cap altre moment en el qual el procés reproductiu doni un salt qualitatiu: l’organisme humà únic i irrepetible comença el seu procés –existència– amb la fecundació, i l’acaba amb la mort.

Per veure’l clar amb un llenguatge menys científic, exposem la història d’un ésser humà, indicant els diferents noms que rep segons el moment del seu desenvolupament en que es trobi:

Sis hores després de la fecundació la cèl·lula original (anomenada zigot) comença una multiplicació que li permetrà convertir-se en els 60.000 milions de cèl·lules que constitueixen un infant. Durant aquestes primeres divisions rep el nom de mòrula. Apareix una diferenciació entre les cèl·lules que formaran l’embrió de les que formaran la placenta: en aquest període, el nou ésser rep el nom de blastocist, i queda niat a la paret de l’úter matern.

Durant el període embrionari s’aniran desenvolupant tots els òrgans. Als disset dies existeixen indicis de la medul·la espinal, les vèrtebres i costelles, així com un rudimentari cervell. A les tres setmanes comença a bategar el cor i s’esbossen les extremitats. Quan la mare s’assabenta de que està embarassada, el seu fill ja està quasi format, amb un cervell diferenciat. A les sis setmanes el cap ja té la seva forma quasi definitiva; començaran a aparèixer les empremtes digitals que es conservaran tota la vida.

Als tres mesos l’embrió passa a anomenar-se fetus, ja que té format tots els seus òrgans i té una mida de 10 cm i un pes de 45 gr.; apareix el moviment de peus i mans.

Al quart mes la talla quasi s’ha duplicat i el pes s’ha quintuplicat; el ronyons funcionen i comença a créixer el cabell.

Al cinquè mes el cor bat amb tal força que pot ésser escoltat per l’estetoscopi, i mou fortament braços i cames; si fos necessari, amb ajuda, podria sobreviure fora del si matern.

El sisè mes desenvolupa els músculs; el setè mes desenvolupa els nervis; el vuitè mes ja té desenvolupats tots els òrgans i el cervell, i els seus pulmons estan disposats a rebre aire; el novè mes ho dedica a l’estètica: el greix posa suau l’epidermis per a que desapareguin les arrugues precoces i la pell adquireixi una tonalitat blanca rosàcia; i espera el seu últim moment...llepant-se el dit des de l’onzena setmana!

Arribat el moment oportú naixerà, cosa que únicament suposa un canvi en la forma de rebre l’oxigen i d’alimentar-se; però el desenvolupament continuarà: ara s’anomena neonat i la seva mort provocada seria un infanticidi.

Per suposat, el desenvolupament continua durant molts anys: la mida, la dentició, els canvis anatòmics i fisiològics de la pubertat, la capacitat reproductora, etc...Així, l’infant passarà a ésser adolescent, després jove i adult al arribar al desenvolupament ple. Quan el procés s’inverteix i comença la decadència, es parla d’ancià, fins la mort natural.

Els diferents passos d’aquesta història –des de l’embrió fins l’ancià– no són sinó etapes del creixement, és una evolució continua des de la concepció fins molt després del naixement: cap diferència fonamental es dóna per a que puguem distingir un moment en el que comença a existir un ésser humà, llevat el moment de la seva fecundació. La vida humana és, per tant, un procés únic que comença amb la fecundació i acaba amb la mort.

L’embrió i el fetus no són, des de cap punt de vista, part del cos de la mare, sinó un ésser humà diferent dins el cos de la mare, tan diferent d’ella com ho serà quan l’estigui alletant. De fet, la placenta on es desenvolupa el fetus no pertany a la mare, sinó que l’ha desenvolupat el propi embrió.

Avortament

Entendrem per avortament la mort provocada voluntàriament de l’em-brió o el fetus, ja sigui mitjançant la seva destrucció dins el si matern o forçant la seva expulsió prematura amb l’objectiu que mori a l’exterior, tant si el fetus ja és viable com si encara no ho és.

L’anomenada interrupció voluntària de l’embaràs constitueix, en tot cas, un homicidi comès per qui té la custòdia del nou ésser –la mare– en col•laboració amb qui té l’obligació de vetllar pel seu correcte desenvolupament –el metge–. L’eufemisme amb el qual s’anomena aquest crim per a emmascarar-lo no fa sinó augmentar el greuge: com podria dir-se que un penjament és simplement la interrupció voluntària de la respiració del penjat?

L’acceptació social d’aquest homicidi és un flagell semblant al de l’esclavitud o el genocidi i, numèricament parlant, molt pitjor que el terrorisme. La història s’encarregarà de jutjar durament les societats avortistes, quan tingui la suficient perspectiva temporal. Aquesta acceptació social només pot explicar-se pel fet de que els qui haurien de denunciar l’homicidi (els familiars de la víctima i el metge que l’atén) són precisament els qui ho cometen: això és el que converteix en extremadament cruel la indefensió jurídica d’una víctima totalment innocent.

L’únic lloc en el qual un ésser humà no està protegit per la Llei és en el si de la seva mare!; les úniques persones que no paguen per l’homicidi són la mare i el metge de la víctima! Que la societat occidental hagi assumit tal crim és també una clara mostra de la depreciació que ha sofert la vida humana: aquesta no té valor per sí mateixa, sinó en funció de la seva qualitat i la seva utilitat social.

D’aquesta forma, caiem en el risc d’establir la més gran de les discriminacions socials: el dret a determinar quan la vida d’algú no arriba al mínim de qualitat o ja no resulta útil i pot ésser exterminada.

El Partit Família i Vida defensa que el dret a la vida es posseeix pel simple fet d’estar viu, no per arribar a cert grau de normalitat establert per un tercer, o per oferir certa utilitat social.

La situació jurídica actual a Espanya és la de despenalització en tres supòsits de l’acte delictiu de l’avortament: és a dir, està qualificat com a delicte però pot no estar penat si es donen determinades circumstàncies.

Això significa que l’estat espanyol considera defensable la vida humana desde la seva concepció, com un bé que mereix protecció, qualificant l’avortament de delicte en qualsevol cas. La Llei de Despenalització de 1985 la única cosa que va fer fou excloure de pena les persones que ho cometen en tres supòsits concrets, considerats d’extrema necessitat. Però la realitat social és que es considera l’avortament com un dret de la dona, ja que n’hi ha prou amb al·legar problemes psicològics de la mare per a justificar-ho.

Aquesta llei no era necessària, ja que els jutges tenien la facultat d’apreciar l’estat d’extrema necessitat de la mare i exculpar, en els supòsits en què efectivament es produís, els que cometien aquest homicidi.

No obstant, sí existia una raó de pes econòmic per a promulgar-la: l’absència d’aquesta llei hagués impedit l’existència legal de centres avortistes, frustrant el desenvolupament d’aquest negoci tan lucratiu.

Veiem ara que els tres supòsits contemplats per la Llei són totalment injustificats.

L’anomenat avortament terapèutic (aquell que es practica per a salvar la salut física o psíquica de la mare) és una fal·làcia, ja que no guareix cap malaltia de la mare, sinó que elimina un ésser humà. Qualsevol embaràs altera la salut física o psíquica de la mare, però això no és una malaltia, sinó una conseqüència normal.

A l’actualitat no es coneixen casos en que un embaràs pugui posar en perill la vida de la mare; i en cas de que existissin, no podrien justificar una despenalització generalitzada de l’homicidi voluntari, sinó que haurien d’ésser contemplats pels jutges com un eximent per estat de necessitat.

Per evitar l’impacte psicològic de l’embaràs, que es pot agreujar en especials situacions socials o econòmiques de la mare, l’estat té els mitjans suficients per atendre les necessitats de les mares que no puguin o no vulguin fer-se càrrec d’un fill: per tant, el dret a decidir la pròpia maternitat no està en conflicte amb el dret de l’embrió a continuar la seva vida.

El dret a l’honor, la intimitat, la comoditat o la solvència econòmica de la mare no poden estar davant del dret de l’embrió a la vida; a més, aquells podrien ésser garantits per l’estat sense atemptar contra aquest. Una vegada superats aquests conflictes inicials, l’acceptació de la maternitat és majoritària: l’ajuda estatal a les mares és el camí per solucionar el problema; l’avortament és la via fàcil per eliminar el problema...i en crea d’altres més greus.

Referent a l’avortament eugenèsic (el que es practica per la probabilitat de malformacions en el fetus), tampoc té justificació ni en el supòsit de que la simple probabilitat de malformacions pogués convertir-se en certesa.

Ni l’estat, ni el metge, ni els pares, ni ningú té facultat per a determinar quina qualitat de vida és la que val la pena viure, i convertir-se, així, en jutge de la vida aliena innocent i indefensa. Obrir la porta a aquesta possibilitat seria deixar en mans de l’estat la vida humana i en mans de la col·lectivitat la possibilitat de decidir qui mereix compartir la seva vida. Precisament, la realitat ha d’ésser al contrari: la col·lectivitat ha de garantir la vida dels altres, en especial d’aquells que tenen menys mitjans materials o fisiològics.

L’avortament ètic (per als casos de l’embaràs com a conseqüència de violació) és igualment absurd i inadmissible: es castiga amb la mort al que no té cap culpa i no s’aconsegueix la supressió del delicte comès (la violació). En realitat, són molt pocs els casos en els quals s’al·lega aquesta causa de despenalització a l’hora d’avortar, ja que la possibilitat de quedar embarassada en un acte de violència és mínima.

Malgrat que la Llei continua considerant-ho un delicte i que únicament es despenalitza en els casos que hem vist, la realitat social espanyola és que l’avortament es practica lliurement a petició de la mare, al·legant –en la immensa majoria dels casos– risc per a la salut psíquica de la mare.

De fet, s’ha convertit en un dret de la mare gestant que s’exerceix sense cap límit. En els últims anys, el panorama no ha millorat; les xifres són aclaparadores: desde l’any 1994 fins el 2005 el creixement ha estat del 77,5% (de 47.832 a 84.895 avortaments), és a dir un creixement mitjà del 7%. Analitzant aquestes dades es dedueix que el nombre d’avortaments no només superarà la barrera de 90.000 avortaments sinó que el que portem acumulat des de l’any 1985, haurà superat el milió d’avortaments (1.019.000 avortaments), i això significa un avortament cada 5,8 minuts. S’hauria de determinar quina culpa en té, en aquesta escalada d’avortaments, la distribució indiscriminada de preservatius entre els adolescents i si l’avortament no s’ha convertit en la principal causa de mort a Espanya. A més, crida l’atenció que un 50% dels avortaments els facin mares d’entre 20 i 30 anys, la millor edat biològica per a la maternitat, i que en un 97% al·leguin risc per a la salut de la mare.

Els diferents governs que hi ha hagut des de 1985 –inclosos els del PP– ni tan sols s’han preocupat de reglamentar el concepte de risc per a la salut de la mare, i controlar que l’avortament es porti a terme exclusivament en els casos en que aquest risc és greu. Els diferents governs s’han comportat, de fet, com a defensors de l’avortament lliure.

D’altra banda, amb la legalització de la píndola avortiva RU-486 (anomenada eufemísticament “píndola de l’endemà”), s’ha admès una forma d’avortament totalment lliure i incontrolada. Efectivament, aquesta píndola suprimeix la funció de la placenta, impedint la nutrició de l’embrió, que mor i és expulsat.

Conseqüentment, el Partit Família i Vida exigeix la retirada del tràfic comercial de les píndoles avortives, perquè constitueixen una flagrant –encara que disfressada– forma d’avortament, però amb el greuge de que és indiscriminat i no compta amb cap control. A més, aquestes píndoles, en algunes comunitats autònomes com Catalunya, ja es poden subministrar a menors sense consentiment dels pares, cosa que suposa un atemptat directe a la pàtria potestat i una intromissió injustificable en la vida familiar.

Algunes feministes consideren l’avortament com un dret progressista de la dona, afirmació que no pot ésser més equivocada: l’avortament és una pràctica cruel que ja existia en civilitzacions ancestrals. Estava permès a l’antiga Grècia i Roma; però, posteriorment, va tornar a estar penat per la civilització occidental, com a demostració d’un avenç jurídic. Al 1920 es va tornar a despenalitzar a la Unió Soviètica, Estat que no es va caracteritzar precisament pel seu respecte a la persona i als drets humans.

Oposar-se a l’avortament provocat, per tant, no és una actitud fanàtica, como no ho van ésser, en el seu moment, l’oposició a l’esclavitud, la pena de mort, la tortura, o la defensa del sufragi universal: es tracta simplement de la defensa d’un dret fonamental de la persona.

A més, s’ha de garantir també el dret del pare a salvaguardar la vida del seu fill des de que és concebut; per això, l’avortament unilateralment consentit per la mare també atemptaria contra aquest.

El Partit Família i Vida exigeix la garantia de l’exercici de l’objecció de consciència a l’ampar de la nostra Constitució (i ratificada pel Tribunal Constitucional) de tots aquells que es neguen a cometre o col·laborar en aquest homicidi voluntari, o a subministrar els mitjans farmacològics que el provoquen. Cap professional de la medicina pot ésser obligat a col·laborar directa o indirectament en l’eliminació d’un ésser humà.

Manipulació genética

El Partit Família i Vida s’oposa a la destrucció de la vida humana que constitueix el punt de partida d’algunes pràctiques i investigacions genètiques. Qualsevol activitat científica o mèdica que comporti, com a mitjà o com a conseqüència, la destrucció d’una vida humana, ha d’ésser prohibida i perseguida com a delicte.

En concret, la clonació amb cèl·lules mare embrionàries o la investigació (creació i manipulació) d’embrions sobrants de processos de fecundació artificial suposen greus atemptats contra l’ésser humà: la vida humana no sols ha d’estar garantida, sinó que no es pot experimentar amb ella.

Veiem una mica més poc a poc en què consisteixen aquestes pràctiques d’enginyeria genètica. Clonar significa crear estructures genètiques idèntiques. El 1997 es va clonar el primer mamífer superior: l’ovella Dolly. La novetat d’aquest avenç fou que es va utilitzar material genètic d’una cèl·lula somàtica, no d’una cèl·lula embrionària. S’obté el DNA d’una cèl·lula somàtica i s’introdueix en un òvul al qual se li ha extret el nucli, que després s’implanta en l’úter d’una altra ovella. El DNA silenciat d’una cèl·lula somàtica recupera tota la seva activitat genètica a l’ésser col·locat a l’òvul: és capaç de generar completament un nou individu.

El novembre de 1998 es va plantejar la possibilitat de clonació humana amb objectius terapèutics, però fou rebutjada per un ampli percentatge de la comunitat científica i dels legisladors: les mutacions que apareixerien serien imprevisibles darrere la manipulació del DNA, la diversitat genètica humana es veuria en perill, el mascle deixaria d’ésser necessari en el procés reproductiu. No obstant, la clonació terapèutica sí que s’està obrint camí dins la comunitat científica i l’opinió pública: el negoci que es generaria al voltant d’aquestes pràctiques seria tan fabulós com el de l’avortament o la fecundació artificial.

En la clonació terapèutica es pren un òvul fecundat in vitro i es cultiva fins l’estadi de trofoblast, en el qual les cèl·lules conserven tota la seva capacitat totipotent. Es prenen algunes de les cèl·lules de l’embrió, provocant la mort d’aquest, i es cultiven separadament. El pas següent –encara no aconseguit– consisteix en dirigir la diferenciació d’aquestes cèl·lules cap a la producció de teixits concrets. Per a l’obtenció del teixit que s’implantarà en un malalt, prèviament s’ha de sacrificar un embrió, que és una vida humana. Només una visió merament utilitarista de l’ésser humà justifica aquest procés, que es veu facilitat pel fet de que l’embrió en cap cas opinarà. Així, la vida d’un ésser humà indefens es posa al servei d’un altre ésser humà, la vida del qual es valora més que la de l’anterior: estem reproduint exactament l’esquema de l’esclavitud que ja consideràvem abolida.

Una alternativa, plantejada com a prevenció per evitar el possible rebuig en el transplantament de teixits clonats, és utilitzar la tècnica genètica amb la que es va obtenir l’ovella Dolly i aconseguir teixits idèntics genèticament als del receptor del transplantament. D’aquesta forma, un individu tindria embrions de recanvi dels quals podria obtenir els teixits que en el futur pogués necessitar. Estaria utilitzant els seus fills clònics com a mitjà d’obtenció de peces de recanvi per al seu propi cos. Mentrestant aquestes tècniques es perfeccionen –en l’actualitat només és teoria– l’experimentació genètica ja exigeix el sacrifici d’embrions dels que extreure les cèl·lules mare totipotents, capaces de desenvolupar tot un ésser humà.

Es tractaria, per tant, de diferenciar de forma dirigida cèl·lules mare de procedència no embrionària, per la qual cosa no seria requisit previ el sacrifici d’un ésser humà.

Existeix un procediment similar que utilitza cèl·lules precursores de línia germinal procedents de fetus avortats entre les cinc i les nou setmanes: novament es sacrifica un ésser humà per a millorar la qualitat de vida d’un altre.

Sembla que l’aplicació dels drets humans –el dret a la vida– és una qüestió de mida i possibilitat de queixa: no escandalitza la mort d’un embrió perquè és petit, no sent, no es queixa. Com que el Partit Família i Vida defensa decididament que els drets humans no es deriven de la mida ni de la possibilitat de reclamar-los, sinó que es deriven únicament de la condició de l’ésser humà –condició que es dóna plenament en l’embrió–, ens oposem a la legitimació de la creació i de l’experimentació genètica amb embrions humans.

El Partit Família i Vida propugna que la investigació genètica utilitzi –en el seu cas– altres mitjans d’obtenir teixits per a implants sense necessitat de sacrificar un ésser humà. En aquest sentit, existeix una línia d’investigació mitjançant la qual es prenen cèl·lules mare adultes –com els neuroblasts– que són oligopotents, és a dir, capaces de diferenciar-se en diversos tipus de cèl·lules i se les canvia d’ambient per tal que generin cèl·lules de línia hematopoiètica (cèl·lules sanguínies) que podran ser trasplantades al propi donant de les cèl·lules adultes sense problemes de refús immunològic. Es tractaria, per tant, de diferenciar de forma dirigida cèl·lules mare de procedència no embrionària, per la qual cosa no seria requisit previ el sacrifici d’un ésser humà.

D’altra banda, proposem que s’impedeixi legalment qualsevol sistema de fertilitat assistida que suposi la manipulació i destrucció d’embrions humans.

El desig de tenir un fill no pot estar per davant del dret a la vida de tot ésser humà. A més, s’adverteix certa precipitació mèdica al recórrer a la reproducció assistida en casos en els que no s’ha diagnosticat la infertilitat, sinó simplement un endarreriment en la concepció. En tot cas, mai han de poder ésser fecundats més òvuls que aquells que hagin d’implantar-se a la mare, evitant així l’existència d’embrions –éssers humans– congelats.

Eutanàsia

Entendrem per eutanàsia l’acte pel qual l’ésser humà dona mort a un altre deliberadament, amb o sense el seu consentiment, per evitar-li patiments o per considerar que la seva vida no arriba a un nivell mínim de qualitat acceptable. El Partit Família i Vida s’oposa a l’eutanàsia així entesa perquè constitueix un acte d’homicidi que no pot quedar justificat per les suposades intencions compassives de l’homicida.

Encara que, actualment, a Espanya l’eutanàsia constitueix un delicte, s’han escoltat veus en favor de la seva despenalització, el que ja ha ocorregut a d’altres països de la Comunitat Europea. A més, l’article 143.4 del nostre Codi Penal castiga aquesta forma d’homicidi de forma més lleugera que la resta, el que es pot interpretar com el principi d’acceptació jurídica d’aquesta pràctica homicida. Per això, manifestem la nostra postura contrària a qualsevol legalització o despenalització de l’eutanàsia, per considerar-la, en qualsevol cas, un atemptat contra la vida humana.

Sostenim aquesta postura perquè la dignitat de la Vida –o la mort– no depèn de les circumstàncies ni de la qualitat de vida, sinó del fet de tractar-se d’una Vida humana. Opinar el contrari seria afirmar que no totes les vides valen el mateix. El dret a morir dignament s’obté quan el malalt es troba rodejat dels seus éssers estimats, atès i cuidat, procurant no transmetre-li la sensació de que és una càrrega. Al contrari, el que en tot cas és indigne és la supressió d’una vida humana per un altre home, l’afirmació de que les condicions de vida d’un altre no valen la pena ésser viscudes, o angoixar al malalt amb la sensació de que ja és una càrrega excessiva per a la societat.

Ara que s’ha aconseguit treure el dret als governants i als jutges de disposar de la vida dels delinqüents, no podem atorgar-ho als metges sobre la vida dels malalts innocents. La Declaració Universal dels Drets Humans, en consagrar com a primer dret el de la vida, no ho limita ni matitza en funció de les circumstàncies d’aquesta vida. La millor manera de mantenir la dignitat de l’home és continuar establint una neta línia divisòria entre morir i matar, castigant sempre penalment aquesta última postura.

L’eutanàsia, com passa amb l’avortament, no és una alternativa mèdica, sinó un acte anti-mèdic: no persegueix la curació ni l’alleugeriment del dolor, sinó la supressió de la vida. Existeix una radical diferència entre ajudar a un malalt a afrontar la seva mort –que és tasca de la medicina– i provocar la seva mort –que és un homicidi–. L’eutanàsia, per tant, substitueix a la medicina eliminant el que pateix en comptes d’eliminar el patiment mateix.

Molt al contrari de la pràctica de l’eutanàsia, El Partit Família i Vida propugna l’establiment en tots els centres hospitalaris d’unitats de Medicina Pal·liativa destinades a afavorir en els pacients terminals la mort natural digna que l’eutanàsia, com a homicidi, mai pot proporcionar. Per mort digna entenem el màxim alleugeriment físic del malalt i l’oportuna consolació psicològica i moral que ajuden a afrontar la mort, però sense provocar-la o anticipar-la intencionalment.

En comptes d’oferir l’eutanàsia, la medicina hauria de garantir els següents drets del malalt terminal:

a)    Dret a no patir inútilment, evitant l’obstinació terapèutica que, sense esperança de curació, perllonga l’agonia del pacient.

b)    Dret a conèixer la veritat de la seva situació mèdica.

c)    Dret a decidir sobre les intervencions a les que hagi d’ésser sotmès el malalt.

d)    Dret a mantenir diàleg confiat amb els metges, familiars i amics.

e)    Dret a rebre ajuda moral i assistència espiritual.

L’eutanàsia no és cap proposta política progressista, sinó que –a l’igual que l’avortament i altres moltes propostes anomenades avançades– es tracta d’una greu regressió: cultures ancestrals la practicaven amb les vides considerades socialment inútils (nens disminuïts i ancians); però la civilització occidental va superar aquestes pràctiques fa molts segles. En nom del progressisme i el bé comú, la pràctica de l’eutanàsia fou recuperada temporalment a l’Alemanya Nazi, el que, evidentment, parla per sí mateix.

Com a la resta de casos d’homicidi voluntari, l’eutanàsia ha d’estar sempre degudament penada. El dret a la vida és, en tot cas, un dret irrenunciable de tot individu i la seva irrenunciabilitat es deriva de la mateixa irrevocabilitat de la renúncia: l’eutanàsia no té marxa enrera. La vida no és un bé que pugui estar a la lliure disposició del seu propietari, com si es tractés de qualsevol altre objecte de propietat privada. Alguns dels valors que configuren la dignitat humana –la vida, la llibertat, la integritat física- són patrimoni de la humanitat i no poden ésser atacats ni pel seu “propietari”.

Per tant, el consentiment exprés no evita que la mort voluntàriament provocada sigui un homicidi. Aquest és el sentir manifestat pel nostre Tribunal Constitucional en diverses sentències on s’afirma el dret dels tribunals a ordenar l’alimentació forçosa dels declarats en vaga de fam.

També propugnem que sigui respectada la integritat física de tothom, com a dret subsidiari del dret a la vida, sense que les seves circumstàncies mèdiques o psíquiques puguin restringir aquest dret fonamental de tothom. Per tant, sol·licitem que sigui modificat l’article 156 del Codi Penal amb l’objectiu de prohibir la possibilitat d’esterilització forçosa dels deficients psíquics.

Pena de mort

Degut al rebuig constitucional i social de la pena de mort, únicament ens limitem a manifestar la nostra postura radicalment oposada a la pena de mort en qualsevol supòsit.

Qualsevol Estat de Dret modern compta amb mitjans alternatius suficients per a garantir la legítima defensa dels seus ciutadans i castigar eficaçment el delicte, apart de que la pena de mort s’hagi revelat ineficaç com a element dissuasori del delicte.